Seqüència gregoriana
La seqüència gregoriana és una composició sil·làbica en versos llatins, de tradició germànica, dins l'Església catòlica medieval.[1] Designava inicialment qualsevol “manifestació d'alegria”. La seva creació com a cançó religiosa sovint éstà atribuïda a Notker Balbulus de l'Abadia de Sankt Gallen a Suïssa, però és cert que Notker va inspirar-se de fonts que se situen l'origen a Normandia. Notker segur va ser el que va introduir el cant als països de parla alemanya. Es convertirà en una composició independent al segle següent. La seqüència té un esquema antifonal: el precantor canta una antífona el cor canta el cos del text, sovint dividit en dues parts: el cor dret canta els versos parells i el cor esquerra els versos senars. A la fi el precantor repeteix l'antífona.[2] Es van compondre milers de peces d'aquest tipus fins al Concili de Trento (1545-1563) durant el qual seran gairebé totes prohibides.[3][4]
El concili volia tornar a una tradició gregoriana considerada com a més pura, per la seva gran difusió i la seva conformitat estilística amb els ideals de la contrareforma. Es va permetre que perduressin cinc seqüències: Victimae paschali, Veni, Sancte Spiritus, Lauda Sion, Dies Irae i Stabat Mater, aquesta darrera recuperada el 1727.[5]
Referències
[modifica]- ↑ «Seqüència gregoriana». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
- ↑ Francesc Bonastre i Bertrán, «4.1.3. L'esquema antifonal» en Introducció a la història de la música, Volum 23 de Col·lecció Manuals, Barcelona, Universitat Oberta de Catalunya, 1999, pàgines 143-144, ISBN 9788484290025
- ↑ «Prose or Sequence», in The Catholic Enciclopedy, [consulta el 12 de gener de 2013]
- ↑ «Cant gregoria» in Gran Enciclopèdia de la Música, Grup Enciclopèdia Catalana, s.d.
- ↑ Mariano Pérez Gutiérrez, Diccionario de la Música y Los Músicos, (castellà) Volum 3, Colección Fundamentos, Volum 89 de Fundamentos, Madrid, Ediciones Akal, 1985, pàgina 182, ISBN 9788470901393, (en català: Diccionari de la Música i dels Músics)